Beneïda conducció tèrmica i altres notes

Sense dubte, la calèndula està preciosa. Les flors s'obren, galdoses. El meu amor camina suau, per la casa. Casualment m'acarona i torna a marxar. Sap que escric, i em vol deixar estar. 

El cor s'esponja de gustera, regalat per la teva temperatura. La meva pell s'imanta a la teva i busca sense pensar l'encaix entre allò còncau i allò convex, el positiu i el negatiu simultanis d'una escultura inconscient i temporal. 

Ja no em passa que la meva ànima està intranquil·la. És inquieta, sí. I a vegades sembla que vulgui tornar a badar. Però tu al donar-li forma al dubte, fas que perdi el sentit i s'esvaeixi. 

Somric amb totes les cèl·lules del cos. Estan més plàcides que mai. L'aire no és torrent... es el curs baix d'un riu de naixement continu. 

Ric, ric amb tu. Ric de tonteries, ric amb majúscules, en blanc i gran, amb el cel blau de fons i l'escalfor del dia de primavera després de setmanes de cel tapat. 

La cançó dels homes

Quan una dona d'una certa tribu de l'Àfrica sap que està enbarassada, s'endinsa a la selva amb altres dones i juntes resen i mediten fins que apareix la cançò de l'infant.

Así empieza el cuento de Tolban Phanen que leí en la revista Viure en família de Enero-Febrero. Lindo cuento. Me hace pensar en cuánto importante es saber cuál es tu esencia y a la vez tener una buena base. Para sentirte agusto contigo mismo, con los demás y vivir en harmonía con tu entorno.  Aquí lo dejo...

Quan una dona d'una certa tribu de l'Àfrica sap que està enbarassada, s'endinsa a la selva amb altres dones i juntes resen i mediten fins que apareix la cançò de l'infant. 

Elles saben que cada ànima té la seva pròpia vibració que expressa la seva particularitat, unicitat i propòsit. Les dones troben la cançó, l'entonen i la canten en veu alta. Després tornen a la tribu i l'ensenyen a tots els altres. 

Quan neix l'infant, la comunitat s'aplega i li canten la seva cançó. 


Després, quan l'infant començarà la seva educació, el poble s'aplega i li canta la seva cançó. 


Quan s'inicia com a adult, novament s'ajunten tots i li canten. 


Quan arriba el moment del seu casament, la persona escolta la seva cançó en veu del seu poble. 


Finalment, quan l'ànima ha de marxar d'aquest món, la família i els amics s'acosten al seu llit, i de la mateixa manera que ho van fer en el seu naixement, li canten la seva cançó per acompanyar-lo en el viatge. En aquesta tribu, hi ha una altra ocasió en la qual els pobladors canten la cançó. 


Si en algun moment durant la seva vida la persona comet un crim o un acte social aberrant, la porten al centre del poblat i tota la gent de la comunitat forma un cercle al seu voltant. Llavors... li canten la seva cançó. 


La tribu sap que la correcció per a les conductes antisocials no és el càstig, sinó l'amor i el record de la veritable identitat. Quan reconeixem la nostra pròpia cançó ja no tenim desitjos ni necessitat de fer res que pugui fer mal als altres. 


Els teus amics coneixen la teva cançó, i te la canten quan l'oblides.

Els que t'estimen no poden ser enganyats pels errors que comets ni per les imatges fosques que de vegades mostres als altres. Ells recorden la teva bellesa quan et sents lleig, la teva totalitat quan estàs trencat, la teva innocència quan et sents culpable, el teu propòsit quan estàs confós. 

"No necessito cap garantia firmada per saber que la sang de les meves venes és de la terra i bufa en la meva ànima com el vent, refresca el meu cor com la pluja i neteja la meva ment com el fum del foc sagrat".





Tolba Phanen és una poeta africana i lluitadora pels drets civils de les dones. 


Aquesta narració forma part de l'espectacle "Contes per viure millor" del formador i narrador de contes Jordi Amenós. 
Més informació a www.jordiamenos.net


Lo he encontrado traducido al castellano aquí

Y yo, me derrito

Dulce niña...

Te despiertas, lloras y me llamas. A tu manera, con tu mammamammamamma que a mí, me derrite. Si va el papa, a veces, te conformas... y te vuelves a dormir. Pero otras veces gritas aún más fuerte, te incorporas en sus brazos, miras a la puerta, levantas un brazo y abres los deditos... y yo, me derrito. Me acerco, te cojo, buscas la postura en mis brazos... y cierras los ojitos. ¡Sin teta! Aún no me lo creo. Frunces los labios, en ese gesto tan tuyo, torciendo la cabecita y encogiendo los ombros, estirándote, relajándote... para volverte a dormir. Ya no soy sólo la teta... Quieres a mamá. Y yo, me derrito.

Eso sí, al dejarte de nuevo en la cama, te despiertas... ¡y entonces la teta vuelve a entrar en juego! :)

Acurrucándonos

El colecho es una de las prácticas que me hacen sentir más animal. Y con lactancia de por medio, infinitamente más. De hecho, no hay muchas situaciones en el día a día que faciliten algo tan mamífero como lactar piel con piel con tu hijo. Me refiero a hacerlo sin premeditación, sin preparación, sin buscarlo conscientemente. El colecho, y sobretodo en verano, es una de las pocas.

En mi caso, ese sentimiento mamífero brota en situaciones como ésta:

Es de noche, ella duerme en la cama. Entro un momento en la habitación a hacer tal o cual cosa, y me doy cuenta de que está soñando algo que le hace llorar. Está llorando bajito, casi no se le oye. De repente da una vuelta en la cama, se frota los ojos y llora más fuerte. Entonces me olvido de a qué he entrado a la habitarción y me estiro a su lado. Le cojo la manita rodeando su brazo, y le digo: “shhhhh, ya está”. Yo ya me he quitado la camiseta y el sostén (entre otras cosas porque estamos en agosto, hay casi treinta grados en la habitación -y eso que está puesto el ventilador- y véte a saber cuánto rato estoy dando teta hasta que se vuelva a dormir con la camiseta subida hasta el cuello...). Noto su piel tibia, un pelín más fría que de costumbre por estar dormida, y cómo se va atemperando poco a poco por el contacto con la mía. Y noto su cuerpo en miniatura acoplándose al mío. Entonces, de repente, ya me da igual no volver al comedor a acabar de ver la peli, o seguir con el libro, o lo que sea. Estoy con mi hija, noto que se tranquiliza, mama, se suelta, se vuelve a agarrar, suspira entrecortadamente, cada vez succiona más despacito, se vuelve a quedar dormida. Tomo consciencia de la suavidad de su piel, de que estoy aquí y ahora y no en lo que tengo que hacer mañana, o en lo que ha pasado antes... Y tomo consciencia también de que somos mamíferos y que vivir esas sensaciones forma parte de nuestra naturaleza. Es propio de nosotros amamantar y dormir acurrucados. Y si no nos acordamos, nuestros hijos se encargan de guiarnos hacia eso, porque es lo que les hace sentir bien.Y es lo que necesitan. Ni más, ni menos. Sólo hay que escucharlos.

Desde que estrené maternidad me estoy reconectando a esa parte animal que tenía tan aletargada. Siento, vivo, percibo con más agudeza. Me siento más animal. Me encanta.